Hi ha racons del meu petit país
que costa ben poc definir, és fàcil parlar de la bellesa, normalment no ens
costa massa trobar els mots per definir un indret bonic, un paisatge plaent a
la mirada, un lloc on recrear-nos en la magnificència de la natura en qualsevol
de les seves formes o expressions. Hi ha racons que m’inspiren més enllà, jo
sempre volent anar més lluny, tot just per expressar-me.
A voltes les paraules em són tan
sobreres que rebutjant qualsevol diàleg cerco delerosa les mudes converses, i
les entenc, estranyament, però no puc
explicar-les, ni compartir-les, converses que duren un instant.
Murmura el tebi ventijol tot
fregant-me una galta, l’aigua que llisca per llocs inconeguts que jo mai no
veuré, el sol quan va a la posta i s’atura un instant perquè me’l miri, les
fulles dels arbres que xerren entre elles i danses alhora perquè no tenen peus i
això les fa més lliures, la roca inamovible, dura, poderosa, que és deixa vèncer i emmotllar per la dolça
carícia de l’aigua... I tot això en sol bàtec, el del meu cor unit al de l’aigua, al del
vent, al de la roca, al del sol, al teu, al de vosaltres, un bàtec que som tots
i és un de sol, únic bàtec de vida. A
favor i en contra, el temps, però ara no, avui no.
