I aquest neguit que em volta i em revolta quan fa dies
que no et tinc a les mans. Et sé inquiet el cor de vidre
bategant dins la teva carcassa de plàstic i ferralla. Tu també m’enyores, ho noto, anheles l’escalfor
del meu cos quan et duc penjada sobre el pit, batec constant quan miro a través
teu i tot és una mica millor, més bell, absolutament immortal gràcies a tu, a
mi. Avui plegades hem robat moment precisos, miracles que ja mai més seran, i
quan van ser, són ja, nostres per sempre.