BANYOLES-RIERA D'ESCALES I ESPAI DE CAN GARRELL

Un dia descobrint nous paisatges, entorns naturals inigualables i edificacions originals sempre és un veritable plaer. Trobar-me un llac de Banyoles on la boira surava sota l'emergent sortida d'un sol groc i rogenc em va omplir d'una sensació de benestar i plenitud. L'entorn de la Riera d'Escales és impressionant i les formes que l'aigua ha deixat al seu pas per la llera, ara eixuta, són magnífiques i majestuoses. L'espai que ha creat en Garrell, edificacions de troncs altíssimes, divertits laberints, jardins on l'aigua llisca entre racons d'una creativitat i originalitat extraordinàries van ser la "cirereta" per fer d'un matí qualsevol, una experiència per no oblidar mai.  Gràcies a l'amic Ramon Roura pel seu blog:  http://gorguesgarrotxa.blogspot.com.es/, on generosament comparteix indrets dignes de descobrir. Gràcies en Cinto Soler i també al seu blog: http://cintosoler.blogspot.com.es/, per estar sempre disposat a guiar-nos i fer-nos passar una bona estona, gran persona i fotògraf, el meu amic, el meu mestre. 

El "puntet vermell" dos nivells més amunt de la caseta és "una servidora".

BESALÚ

Racons del meu país que mai no em canso de contemplar, gaudir i admirar. 

PONT

DE TANT EN TANT, COM SEMPRE, MONTSENY

Vols caminar amb mi camins que ens coneixem? On tot és sempre igual i alhora diferent. On només els ocells trenquen el sua silenci i l'aigua que fa via murmura dolçament. Vols que hi anem plegats, un cop i un altre cop, per no cansar-nos mai, per poder-hi tornar. Ho saps, el meu racó, sempre serà el Montseny, més amunt, més avall, un corriol, una pedra. Vols caminar amb mi camins que coneixem? I si n'hi ha algun de nou, també el descobrirem.

TARDOR - DE LA SALUT AL FAR

T’apropes tan lentament que quasi ni et percebo i quan m’adono no puc fer altra cosa que admirar la teva discreta, subtil i  dolça bellesa. Vestida amb faldons d’or danses per tot l’entorn amb la mateixa parsimònia que un galant feixuc i pocatraça, a tots ens cal un temps per adaptar-nos. A la vora dels rius t’esperaven las fràgils salamandres, els camins restaven polsosos, despullats, frisant perquè els cobrissis d’una estora de fulles banyades de rosada, t’esperava la lluna, el sol de mitja tarda,  i la pluja i el vent, l’univers tot sencer segur que t’esperava, i t’esperava jo,  perdudament de tu enamorada. Et festejaré tota, cada dia, fins que et despullis, fins que cada racó del teva presència quedi reduïda a parracs, maleïdes les agulles que et muden amb puntades maldestres i trencadissos fils, duren tan poc ta refinades gales. Ara i aquí vull ser una salamandra, camí desert, sol tebi o suau plugim, vull ser i no sé; Com t’ho diria? Qualsevol cosa  menys cos, anodina matèria, per  viure en tu mentre visquis en mi,  i després... arribarà l’hivern i els rellotges de nou es posaran en dansa i jo t’esperaré atiant els records dels moments compartits.