No us ha passat, de vegades, que quan mireu
un paisatge, un racó, una flor...un bolet, us sentiu recíprocament observats ?
Com si allò que esteu admirant, allò que tot el vostre ésser vol absorbir
perquè és, en aquell instant , l’única cosa que importa, pel que respireu,
vibreu i renaixeu, allò que esteu mirant, deia, us observés amb igual o més
intensitat que vosaltres ho feu?
Quina inventiva, no us en fieu mai d’un
aprenent de poeta, tot i així ... jo sé que de vegades, algunes vegades, allò que observo m’observa i me’n duc la seva
mirada perpetua gravada a les pupil·les, com el primer amor que mai s’oblida.
5 comentaris:
Quan fa uns anys feia excursions jo sol pel Pirineu, sempre pensava que estava sent observat per les mateixes muntanyes i que tenien cura de mi.
podi-.
Unes imatges impressionants, tot i que, i només es una opinió, estaria bé que és veiéssin un xic més grans en els posts per no haver de clicar-hi damunt…
Gràcies per la visita!, t'enllaço al bloc.
Jo penso el mateix, mentres que la majeria de la gent en una foto veu un paisatge o un retrat, el que jo vull mostrar és el moment, aquell moment de pau en que surt l'explorador i escolta, observa i es deixa portar per aquell instant fins que surt la foto.
Una abraçada!
Que "setaza", estupendas tomas.
Saludos
Perfecto el foco a esta seta, y quizás lleves razón en que cuando observamos, la naturaleza también, ella nos observa a nosotros.
Saludos
Publica un comentari a l'entrada