 |
 |
Arriba l’hivern i tot reposa, els arbres, nusos, cauen en un son lent i sostingut. Al terra la catifa de fulles cruix sota les meves passes, de tant en tant l’espetec d’una branca alerta un pit roig que, ves per on, em segueix des de que he enfilat el camí fins aquí, la Catedral del Gel. A cada glopada l’aire em purifica, el fred, tossut, intenta enfilar-se texans amunt i el deixo fer. El sol, tímidament, trepa damunt les copes dels arbres, ho sé, a poc a poc guanyarà la partida i aquesta immensa catedral de glaç sucumbirà a la càlida abraçada de la llum, però encara no. Avui sóc aquí, envoltada d’una bellesa crua, d’una terra que en estat transitori reposa per mudar-se i per renéixer, en veure-la i sentir-la no puc deixar de preguntar-me, per què he trigat tant...
