Cal mirar sempre el nostre voltant perquè fins i tot en el racó més inhòspit,ombrívol, escardat i eixut, trobarem,  si ho sabem reconèixer,  els petits i preuats miracles que ens ofereix la natura. No demana res a canvi, respecta potser, falta li fa. A punt per encertar l'estació més dolça de l'any, a punt d'omplir-me els ulls de regalims daurats i seductors terrosos, a punt per escoltar la melodia de l'aigua lliscant rierol avall, els cruixir de les branques dessota dels meus peus, descalços, de vegades, per notar la suavitat de la molsa i les pessigolles de les sedoses fulles del faig. Estic a punt...

 

MOMENTS

És cert, porto una temporada que no agafo gaire la càmara, de vegades va bé desconnectar de maquinotes, de costums adquirides, de determinada gent... Suposo que també és un plantejament de, fer fotos per fer fotos, o de tenir un al·licient, un nou racó per descobrir, una estampa diferent, nous colors, noves olors, no sé, ara estic teoritzant i potser és més senzill que tot plegat. No fa gaire em preguntava on aniran a parar les milers i milers de fotografies que he tirat al llarg de la meva vida, m'inquieta el seu futur incert. Aix! Crec que estic una mica "tova", sempre em passa quan s'acaba l'estiu,  i no pas perquè és fongui, ans el contrari, sinó perquè començo a enyorar amb tanta força la tardor avenir que l'espera em trasbalsa, m'emociona, m'inquieta, tot a l'hora, com qui resta, encesa de desig el retorn del seu amant. Esperaré doncs, per reconciliar-me amb la Canon i fer fotos per omplir-me les pupil·les de bellesa, per recuperar antigues costums i no caure en el parany d'escoltar budes paraules.

De vegades és millor no travessar una porta, tot i que estigui oberta de bat a bat

Hi ha túnels que semblen molt curts però que quan hi entrem no en sabem sortir

Portes i més portes, totes sense pany, obertes al cel. Casa teva? Casa meva?

Una cadira que espera...històries inventades, fulles lliscant entre uns dits tremolosos.  

Blau

Fràgil

 

EL CANIGÓ (2786)

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

que plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós beire on beu olors l'estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,

los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d'aloja que cel davalla.

Jacint Verdaguer, Canigó (poema) (p. 27-28)

Faig cim del Canigó amb la meva gent, companys de camí i xiruques, de converses pausades, d'entrepans asseguts al terra sota un cel blau que enamora. Gent que parla per dir alguna cosa, gent que escolta, gent que estimo i m'estima... no cal que ens ho diguem.

ARRIBEM AL CAPVESPRE

REFUGI DE CORTALETS

FITA I ALLÀ... EL CIM DEL CANIGÓ.

I SI M'HI QUEDO...

EL CAMÍ QUE PURIFICA

EL TAGA DES DE SANT MARTÍ D'OGASSA

És la sensació de llibertat el què fa que m’agradi tant fer senderisme. I tant se val si es puja un cim més alt o menys,  que s’agraeix perquè les vistes solen ser “espatarrants”, és més que això, és caminar i sentir el cor lleuger i la ment buida de qualsevol destorb. Formar part d’un grup i tot i així, sentir-te sol, en pau amb tu mateix, i de vegades, també amb els altres, ells, hi ha tant per condemnar i per perdonar.  

Al fons El Pedraforca

Majestuós Pedraforca

Un refugi

Sant Martí d'Ogassa

Afegeix la llegenda