Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se
bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les
àligues.
Formen son càlzer escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu
daura,
grandiós beire on beu olors
l'estrella,
los aires rellentor, los núvols
aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau
aurífic,
somni d'aloja que cel davalla.
Jacint Verdaguer, Canigó (poema) (p.
27-28)
Faig cim del Canigó amb la meva gent, companys de camí i xiruques, de converses pausades, d'entrepans asseguts al terra sota un cel blau que enamora. Gent que parla per dir alguna cosa, gent que escolta, gent que estimo i m'estima... no cal que ens ho diguem.
 |
| ARRIBEM AL CAPVESPRE |
 |
| REFUGI DE CORTALETS |
 |
| FITA I ALLÀ... EL CIM DEL CANIGÓ. |
 |
| I SI M'HI QUEDO... |
 |
| EL CAMÍ QUE PURIFICA |
2 comentaris:
Precios reportage i no dic res de les fotos fantasticas totes pero les de cap el cap vespre dignes del millor professional el indret una passada no se perque els llocs mes bonics els veren fer tan amunt petooo !!!
Noia no com t'ho fas pro fas uns reportatges força bonics, no amb canso mai de mirar-los. Una abraçada i endavant.
Publica un comentari a l'entrada