SOLITUD

Tu m’entens, no?  M’agradaria, que al  menys ho intentessis, no sé ben bé com explicar-t’ho, és una sensació estranya, a cops desagradable perquè,  et sens com fora de tot, com t’ho diria, exclosa, apartada,  tot i sabent que formes part d’un lloc és com si en fossis  orfe, d’altres però, és tan  agradable,  ets, et sens,  quasi invisible,  lliure per observar, en el límit de qualsevol paraula absurda, en el vèrtex de converses que no duen en lloc.

Tu m’entens?  Com no desitjar-la  algun cop, blanca i negre, preuada solitud.