Tantes vegades, més, totes, i mai no en tinc prou. Arribo i escolto el
silenci que dansa entre els faigs i el reconec com mai no n’he reconegut cap d’altre.
Et sé cada racó i malgrat tot cada cop em sorprens i m’enamores. Avui, he
deixat petjades en un mantell de neu, flonja, blanca, potser la darrera d’aquest
hivern que ja agonitza, he albirat els brancatges que s’enfilen altius, nusos, esperant la carícia del sol per
brotar lluminosos i esplèndids. M’he
acomiadat abraçant-me a un faig amb recança per haver de marxar i amb ganes
renovades de tornar a caminar-te.
6 comentaris:
Fantasticas fotos amb una narracio excelent no es pot demanar mes fantastic !!!
Gràcies Cinto!!! Un petonàs.
Efectivament per molt que tornis el mateix lloc sempre hi ha algun detall, imatge diferent que els anem visualitzant cada vegada que hi tornem i a més si són amb diferents estacions de l'any, potser brutal el canvi.
M'ha agradat molt aquestes fotos on saps ressaltar el detall que t'interessa, com sempre fantàstiques.
Hola Anna, com sempre superante, magnifiques fotos i la prosa final per ajudar a fer sentir el sentiment que es gaudeix al passejar per aquest espai natural. Una abraçada i endavant.
Precioses fotos com sempre.
Unes tonalitats que m'encanten...
Enhorabona!
Publica un comentari a l'entrada