Els peus m'anaven sols, el cor em bategava i jo, tota jo, lluïnt com un regal acabat de destapar. A estones amb la colla, d'altres avançant o alentint el pas per caminar una estona sola, envoltada de muntanyes, de silenci, descabellada per suaus ratxes de vent que bufaven al seu caprici. Per fi ha arribat la tardor, quina sort, quan camí queda per fer.
 |
| Església de Llanars |
 |
| I al fons... el preciós Canigó. |
3 comentaris:
Una bona excursió Anna, bones fotos pro el millor es trobar-se en el lloc i sentir com t'acaricia el vent allà a dalt. Una abraçada i endavant.
Molt be Anna apa un altre de aquests tan als a la butxaca quina sort poder gaudir de aquests maravellosos paratges una abraçada !! ep i fins aviat..
la fita del Costabona ja te uns quants anys i encara es conserva, a mi la primera vegada que la vaig veure em va sorprendre, però veig que no tan sol va ser a mi.
Publica un comentari a l'entrada