EL CANIGÓ (2786)

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

que plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós beire on beu olors l'estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,

los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d'aloja que cel davalla.

Jacint Verdaguer, Canigó (poema) (p. 27-28)

Faig cim del Canigó amb la meva gent, companys de camí i xiruques, de converses pausades, d'entrepans asseguts al terra sota un cel blau que enamora. Gent que parla per dir alguna cosa, gent que escolta, gent que estimo i m'estima... no cal que ens ho diguem.

ARRIBEM AL CAPVESPRE

REFUGI DE CORTALETS

FITA I ALLÀ... EL CIM DEL CANIGÓ.

I SI M'HI QUEDO...

EL CAMÍ QUE PURIFICA

EL TAGA DES DE SANT MARTÍ D'OGASSA

És la sensació de llibertat el què fa que m’agradi tant fer senderisme. I tant se val si es puja un cim més alt o menys,  que s’agraeix perquè les vistes solen ser “espatarrants”, és més que això, és caminar i sentir el cor lleuger i la ment buida de qualsevol destorb. Formar part d’un grup i tot i així, sentir-te sol, en pau amb tu mateix, i de vegades, també amb els altres, ells, hi ha tant per condemnar i per perdonar.  

Al fons El Pedraforca

Majestuós Pedraforca

Un refugi

Sant Martí d'Ogassa

Afegeix la llegenda

SANTA COLOMA DE FARNERS

Tenir a prop racons preciosos on poder-hi fer estada durant un matí ennuvolat, quin regal. Arquitectura senzilla, pedres antigues, murs i finestres que amaguen històries de conquestes i derrotes. Llums que s'enfilen, que es filtren i es clarifiquen. Rieres ombrejades, fulles que cauen dansant al compàs del ritme del vent. Quina sort tenir per país el meu país,  on siguis on siguis trobes ben a prop racons preciosos.

 

MARE DE DÉU DEL MONT-SANTA MAGDALENA-CLAUSTRE DE PALERA

Pujar a la Mare de Déu del Mont per omplir-me els ulls d’un paisatge que neix i s’estén més enllà, el Bessagoda, el Canigó, el golf de Roses… Doncs no, just si vaig veure, com un petit regal d’allò que em segueix esperant,  la punta del Bessagoda,  treien el nas entre  un mar de núvols que, si bé em van negar el paisatge esperat si que em van omplir molt més, per què no dir-ho, d’un espectacle de llums i de contrastos inesperat i màgic. Queda pendent, així, tornar a pujar, sempre tenim excusa, cerca el què ahir no vam trobar tot i endur-nos gravats a les pupil.les instants d’una immensa bellesa, rotunda, natural, irrepetible. I Santa Magdalena i el Claustre de Palera, i un gira-sol que vaig triar entre d’altres i me’l vaig endur a casa, i preciosos moments compartits amb molt bona gent, és pot demanar més?