després
que la pluja sacsegés,
fins
i tot, les
ànimes més quietes.
I
novament silenci,
necessari
com l’aire,
i
els colors de la tarda que
esdevenen poesia.
Enderrocar
per tornar a construir,
si
tu ho vols,
alleujant
el dolor, guarint
ferides,
cercant
nous acords per
restablir l’ordre de les coses.
De
sol, pluja i silenci podem parlar-ne,
si
tu ho vols, és clar, sempre que vulguis.
3 comentaris:
Oh!
Autèntics focs nuclears, solars en aquest cas, que juguen amb l'atmosfera del planeta produïnt tot aquest esclat de colors vius però apacibles.
Senzillament preciòs.
podi-.
Así lo creo, es siempre posible. Hay además una invisible balanza que pugna por no someterse a fuerzas impuestas. Y todo, antes o después, vuelve al lugar que le corresponde. Besos.
Bonitos temas de que hablar, así como el colorido de la foto.
Un abrazo
Publica un comentari a l'entrada