És potser el murmuri que desprens quan llisques entre pedres, el color que varia segons el fons que acull el teu pas, el silenci que envolta els racons on t'amagues, és potser... qui sap que és el què de tu m'enamora. I on vas? Penso sempre, aigua que corre, que es filtre i que reneix. Voldria ser una aloge per habitar en els més bells indrets i emmirallar-me en bassals d'or i argent, qui saps si aquest amor per tu no és un record llunya, d'una altra vida, d'un altre temps, tot passa i tot retorna, jo avui dona de fang, demà, potser, aloge, dona d'aigua.
3 comentaris:
Buenooooo maravelloses fotos una passada molt bon trevall be i un dia memorable una abraçada !!!
Sencillamente preciosas.
Molt bon recull Anna, quasi no se quina triar. Una abraçada i endavant.
Publica un comentari a l'entrada