CALES DE BEGUR

Josep (el papa), Josep, Cinto i Anna (una servidora) 

I que tenen que sempre m’enamoren?  

El vaivé incansable de la mar, els vells pins que es vinclen i es rebreguen modelats per la boja tramuntana. És el cel,  mai igual i sempre estant, és la sal que s’enganxa al paladar, els colors que varien constantment i els silencies rovellats que hi fan parada. I avui  he vingut a fer-hi estada, envoltada per la fosca de nit, i aixopluc d’un cel ras curull d’estrelles he esperar el miracle de les llums, un miracle,  certament, sinó, com dir-ho?

Són les cales de la meva Costa Brava, de la teva, de la nostra, la de tots, que a l’estiu són la joia més preuada per tothom que hi pot fer alguna estada i a l’hivern són...

Petits i preciosos paradisos a punt per descobrir.

CINGLES DE ROCAFESA - VALL DEL LLÉMENA - GIRONÈS

 

No em cal saber d’on vens,  ni tampoc, si et tornaré a veure, això avui no importa, només compte que fem camí plegats i que potser diré, sense pensar-hi massa, alguna cosa que estaves esperant que algú et digués, qui sap? O jo, que estava un xic perduda, i tu, sense saber-ho,  mussitaràs   els mots que em calia escoltar. M’adono que no sé ni tan sols el teu nom, però recordo els teus ulls i només per això ja ha valgut la pena caminar al teu costat.

RACONS DEL MEU PAÍS-RIPOLLÈS

I caminar,  olorant l’aire gebrat, net, transparent, aturar-te per fer un most enfilada  dalt d’un penya-segat albirant el Pirineu vestit de blanc, coronat per un cel tan blau que sembla un vel de núvia. Seguir i en un revolt mirar enrere per contemplar el camí que ja hem fet, sempre cal mirar enrere per gravar en la memòria cada un dels  moments de bellesa que ens enduem clavats a les xiruques. Allà en la llunyania  Montserrat,  coronada de boira,  sembla ben bé que  un bressol de  núvols la gronxen i la guarden, i  el  Montseny, enyorat sempre, a tocar el Puigmal, el Taga, i... Quina sort que hi hagi tants camins.

SALT DEL MOLÍ DE SALGUERA- VIDRÀ

Amb el mestre Cinto, tot un privilegi.

No sé per què m’encisen tant i tant els salts d’aigua, les gorgues, algú em va dir una vegada que  podria ser perquè jo en una altra vida, probablement, vaig ser una nimfa d’aigua i que per això i tinc tanta tirada, m’agrada aquesta teoria, qui em coneix  sap que podria ser ben cert ja que on millor m’estic, on més integrada em sento és entre arbredes, trepitjant molsa, enfilada a un turó, envoltada pel soroll que fa l’aigua quan llisca entre les pedres i es precipita saltants enllà, a un pam del cel però arrelada a la terra humida. Nimfa, sargantana, granoteta, tant se val, qui sap...  Vidrà, sempre un bon record, un xic nostàlgic, d’aquesta mena de nostàlgia que esgarrapa el cor,   poder tornar,  un regal.