EL CANIGÓ (2786)

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

que plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós beire on beu olors l'estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,

los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d'aloja que cel davalla.

Jacint Verdaguer, Canigó (poema) (p. 27-28)

Faig cim del Canigó amb la meva gent, companys de camí i xiruques, de converses pausades, d'entrepans asseguts al terra sota un cel blau que enamora. Gent que parla per dir alguna cosa, gent que escolta, gent que estimo i m'estima... no cal que ens ho diguem.

ARRIBEM AL CAPVESPRE

REFUGI DE CORTALETS

FITA I ALLÀ... EL CIM DEL CANIGÓ.

I SI M'HI QUEDO...

EL CAMÍ QUE PURIFICA

EL TAGA DES DE SANT MARTÍ D'OGASSA

És la sensació de llibertat el què fa que m’agradi tant fer senderisme. I tant se val si es puja un cim més alt o menys,  que s’agraeix perquè les vistes solen ser “espatarrants”, és més que això, és caminar i sentir el cor lleuger i la ment buida de qualsevol destorb. Formar part d’un grup i tot i així, sentir-te sol, en pau amb tu mateix, i de vegades, també amb els altres, ells, hi ha tant per condemnar i per perdonar.  

Al fons El Pedraforca

Majestuós Pedraforca

Un refugi

Sant Martí d'Ogassa

Afegeix la llegenda

SANTA COLOMA DE FARNERS

Tenir a prop racons preciosos on poder-hi fer estada durant un matí ennuvolat, quin regal. Arquitectura senzilla, pedres antigues, murs i finestres que amaguen històries de conquestes i derrotes. Llums que s'enfilen, que es filtren i es clarifiquen. Rieres ombrejades, fulles que cauen dansant al compàs del ritme del vent. Quina sort tenir per país el meu país,  on siguis on siguis trobes ben a prop racons preciosos.