dimecres, 29 de maig del 2013

UN PASSEIG PEL PLA DE LA CALMA


El Pla del Cafè

Ramat pastant, al fons Montserrat, La Mola, el Montcau i els cingles de Bertí.

Flors silvestres i al fons, Les Agudes

Cami del Pla de la Calma 

Al Fons El Tagamanent 1.055 m

Bonic detall de Sta. Maria de Tagamanent actualment en restauració.


Turó del Tagamanent
Les Agudes des del Pla del Cafè
 



Coloraines

Núvols de cotó


 
 
Un privilegi passejar pel Pla de la Calma, un regal els colors d'un dia triat a l'atzar i compartit amb bons companys. Fem camí, sempre, anem a la recerca de moments increïblement meravellosos inoblidables.

dimarts, 21 de maig del 2013

CAP DE NORFEU - ROSES - ALT EMPORDÀ

El Canigó des de la platja de Roses

Catifes d'estepa florida

Un cau groc

I al fons...Cala Monjoi

Cap d'ase tal i com m'ho va ensenyar l'amic Joan Palau

Horitzons per descobrir

I...







Que més puc dir...

Camino pels teus senders i el meu pas es fa lleuger. El llentiscle i el fonoll, el romaní i l’estepa, talment com una catifa coronen els teus racons i l’esquerpa llicorella s’esllavissa marge avall amb un dring de campanetes anunciant un vell compàs.
Hi ha algú que dansa al seu so?
Les sirenes.
Qui si no podria escoltar els sons d’aquest bell racó. El sol il·lumina més, l’assota la tramuntana, a cops un ventijol suau es festeig de papallones i en girar cap a ponent ferm timó per les gavines.
I com diu aquell poeta... Dies blaus davant el blau, hores nostres i supremes. 
Camino pels teus senders i el meu pas es fa lleuger.
Que puc demanar un desig?
Podria, només avui, convertir-me jo en sirena?  

dimecres, 15 de maig del 2013

LA RIERA DE LES GORGUES - STA. MARIA DEL CORCÓ






 

Hi ha racons del meu petit país que costa ben poc definir, és fàcil parlar de la bellesa, normalment no ens costa massa trobar els mots per definir un indret bonic, un paisatge plaent a la mirada, un lloc on recrear-nos en la magnificència de la natura en qualsevol de les seves formes o expressions. Hi ha racons que m’inspiren més enllà, jo sempre volent anar més lluny, tot just per expressar-me. 
A voltes les paraules em són tan sobreres que rebutjant qualsevol diàleg cerco delerosa les mudes converses, i les entenc, estranyament,  però no puc explicar-les, ni compartir-les, converses que duren un instant.
Murmura el tebi ventijol tot fregant-me una galta, l’aigua que llisca per llocs inconeguts que jo mai no veuré, el sol quan va a la posta i s’atura un instant perquè me’l miri, les fulles dels arbres que xerren entre elles i danses alhora perquè no tenen peus i això les fa més lliures, la roca inamovible, dura, poderosa,  que és deixa vèncer i emmotllar per la dolça carícia de l’aigua... I tot això en sol bàtec, el del meu cor unit al de l’aigua, al del vent, al de la roca, al del sol, al teu, al de vosaltres, un bàtec que som tots i és un de sol, únic bàtec de  vida. A favor i en contra,  el temps,  però ara no, avui no.

dijous, 9 de maig del 2013

COSTA BRAVA T'ESTIMO







Volia, en aquesta entrada,  fer un petit escrit poètic, un cop penjades les fotos m’he adonat que no calia perquè les imatges en si mateixes fan ombra a qualsevol vers o rima que jo pugui idear.
Els que tenim el privilegi de viure al costat de la costa, els que duem el salnitre barrejat amb la sang, de vegades se’ns oblida que tenim un museu de portes obertes on hi ha llenços penjats que no tenen preu ni estan a la venda, aquest museu valuós i preciós és la nostra Costa Brava, des de  Blanes  i fins la frontera amb França, a Portbou, tants racons per admirar, tants colors per assaborir, tants camins per descobrir.
El millor silenci és aquell que em parla quan em submergeixo dins el mar, l’escolto i a cops em respon quan, aguantant la respiració,  en el últim segon,  emergeixo del seu fons.

dimecres, 1 de maig del 2013

MARROC, TOT O RES


El Marroc és un d’aquets països que, una de dues,  o no t’agraden gaire o et fascinen i a mi, naturalment,  m’ha fascinat, m’ha enganxat, m’ha enamorat. El seus colors, aromes, la seva gent, la seva gastronomia, el seu pas lent,  d’aquell que sap que el camí que s’assoleix amb presses mai no s’arriba a conèixer i per tant, sempre és millor anar a poc a poc, arribar potser més tard però havent gaudit del viatge. Jo vull tornar al Marroc, no sé quan ni amb qui, però vull viure amb la il·lusió de recuperar-lo, retrobar-lo i tornar-lo a sentir. Aquest és un petit, insignificant recull d'un fascinant viatge.