Pujar a la Mare
de Déu del Mont per omplir-me els ulls d’un paisatge que neix i s’estén més
enllà, el Bessagoda, el Canigó, el golf de Roses… Doncs no, just si vaig veure,
com un petit regal d’allò que em segueix esperant, la punta del Bessagoda, treien el nas entre un mar de núvols que, si bé em van negar el
paisatge esperat si que em van omplir molt més, per què no dir-ho, d’un
espectacle de llums i de contrastos inesperat i màgic. Queda pendent, així,
tornar a pujar, sempre tenim excusa, cerca el què ahir no vam trobar tot i
endur-nos gravats a les pupil.les instants d’una immensa bellesa, rotunda,
natural, irrepetible. I Santa Magdalena i el Claustre de Palera, i un gira-sol
que vaig triar entre d’altres i me’l vaig endur a casa, i preciosos moments
compartits amb molt bona gent, és pot demanar més?
