divendres, 24 de febrer de 2012

VA DE ULLS QUE MIREN EL MATEIX

Us heu preguntat alguna vegada si aquell paisatge màgic que a cops mirem i admirem, el què a  través  de la  mirada  se'ns dilueix per dins i ens arriba a l'ànima com un bes diví i ens commou i ens fa sentir alhora molt petits i molt grans, aquell paisatge doncs...
El veu i el sent tothom igual?  

6 comentaris:

Ana Manotas Cascos ha dit...

Que imagen tan bonita y que pena no poder disfrutar de estos parajes nevados por aqui, es dificil que nieve por Exgtremadura.
Un fuerte abrazo y buen fin de semana.

Salomé Guadalupe Ingelmo ha dit...

Obviamente no, es normal. Lo que temo es que algunos, sencillamente, no lo vean en absoluto. Besos.

ferran ha dit...

Hola Anna, jo diria que les dues fotografies( la teva i la meva )han estat fetes pràcticament des del mateix lloc.Semble que freqüentem els mateixos llocs.
Molt bona fotografia.

Ferran

Anna ha dit...

Ana, no te creas que aquí tampoco es fácil que nos nieve, si queremos ver paisajes blancos, eso sí, a poco menos de dos horas tenemos el Pirineo pero a linea de costa, cuesta, este año, ha sido una excepción y, ciertamente, una maravilla.
Beso

Anna ha dit...

Querida Salomé, a veces creo que mas que el sentido de la visión, pura y fisiológicamente dicha, el ver o no ver va mucho mas allá. Un besazo.

Anònim ha dit...

la veritat es que molta gent va buscant colors i aromes, tot trepitjant jardins.
Avet-blau