 |
| Amb el mestre Cinto, tot un privilegi. |
No sé per què m’encisen tant i tant els salts d’aigua,
les gorgues, algú em va dir una vegada que podria ser perquè jo en una altra vida,
probablement, vaig ser una nimfa d’aigua i que per això i tinc tanta tirada, m’agrada
aquesta teoria, qui em coneix sap que
podria ser ben cert ja que on millor m’estic, on més integrada em sento és
entre arbredes, trepitjant molsa, enfilada a un turó, envoltada pel soroll que
fa l’aigua quan llisca entre les pedres i es precipita saltants enllà, a un pam
del cel però arrelada a la terra humida. Nimfa, sargantana, granoteta, tant se
val, qui sap... Vidrà, sempre un bon
record, un xic nostàlgic, d’aquesta mena de nostàlgia que esgarrapa el cor, poder tornar,
un regal.
2 comentaris:
Veig que tu i la nova joguina vos enteneu molt be totes les fotos me agraden pero la segona una pasada petoooo !!!!
Molt bones fotos acompanyades de la prosa que et caracteritza, comparteixo amb en Cinto lo de la segona foto, esta presa amb una perspectiva diferent, molt bona. Una abraçada i endavant.
Publica un comentari a l'entrada