T’apropes tan lentament
que quasi ni et percebo i quan m’adono no puc fer altra cosa que admirar la
teva discreta, subtil i dolça bellesa. Vestida
amb faldons d’or danses per tot l’entorn amb la mateixa parsimònia que un galant
feixuc i pocatraça, a tots ens cal un temps per adaptar-nos. A la vora dels rius
t’esperaven las fràgils salamandres, els camins restaven polsosos, despullats, frisant
perquè els cobrissis d’una estora de fulles banyades de rosada, t’esperava la
lluna, el sol de mitja tarda, i la pluja
i el vent, l’univers tot sencer segur que t’esperava, i t’esperava jo, perdudament de tu enamorada. Et festejaré tota,
cada dia, fins que et despullis, fins que cada racó del teva presència quedi reduïda
a parracs, maleïdes les agulles que et muden amb puntades maldestres i trencadissos
fils, duren tan poc ta refinades gales. Ara i aquí vull ser una salamandra, camí
desert, sol tebi o suau plugim, vull ser i no sé; Com t’ho diria? Qualsevol
cosa menys cos, anodina matèria, per viure en tu mentre visquis en mi, i després... arribarà l’hivern i els rellotges
de nou es posaran en dansa i jo t’esperaré atiant els records dels moments
compartits.
3 comentaris:
Preciós reportatge. La tardor es espectacular en aquest tros de terra.
Precioses fotos a veure si aquesta setmana i puc anar hi i tinc sort de trovar ho amb bonics colors de tardor ,
Hola Anna, bona prosa i bona fotografia, en la segona foto has fet una bona feina amb els cables elèctrics, jo el dissabte dia 7 també hi vaig ser pro de vesprada i per salvar-los vaig encarar la cambra mes amunt, al mati a roques encantades que per cert feia un sol de jutges per fer fotos, pro es va fer el que es va poguer. quasi ens creuem, una abraçada i endavant.
Publica un comentari a l'entrada